S’abraça al cos
cercant la protecció
cega.
I d’algun racó
latent,
afloren cançons
antigues
encara molt
presents.
I aquest vaivé que
la gronxa
durarà, qui sap
quant!
potser mil mars en
calma.
Els que hagin de
ser, que siguin,
als rellotges es
para el temps.
Davant aquest mirall
pacient
el reflex juga les
cartes
la nit s’obre a la
màgia
i em retorna el més
bell.
I es dibuixa
es fa evident
no saps com
t’enyorava
en els meus ulls
llegeixo la teva
mirada.
Que allà on hagis
d’anar,
ves-hi
et sento en el meu
cantar
et sento en el meu
dir
et sento aferrada a
mi.
També en aquestes
mans menudes
que s’arrapen al
meu pit.
En aquest respirar
pausat
i en aquesta olor
nova.
Llavis vermells,
ulls valents.