Memòries d'una casa

No em jutgeu malament si us dic que jo era la més bonica de totes les del veïnat. A Brightville totes les cases eren iguals: teulada vermella, parets de totxana grisa i un petit jardí, en molts casos descuidat, on s’hi reunien a prendre el te tot de famílies també iguals. És per això que m’atreveixo a dir que jo n’era la més bonica o, si més no, la més original (no costava massa ser-ho entre totes les d’aquell barri simètric i fet amb regle...). El millor però, serà que us expliqui jo mateixa algunes de les meves qualitats:

Des de la parcel•la que em tocava ocupar, no pas petita, podia veure la plaça del poble on els nens acostumaven a jugar a pilota. En Paul i la Kate solien mullar les escales de l’entrada d’haver estat jugant a la font que hi havia al centre. Era molt bonica la plaça, tenia molta vida.

Sovint, en Mark i la Wendy, els pares d’en Paul i la Kate, convidaven a tots els amics dels nens a jugar al meu jardí. El jardí era cobert de gespa verda i humida, ben viva, sempre perfectament tallada i amb un llimoner preciós al bell mig. Els “nanos” s’hi enfilaven i reien. Recordo un dia que la Kate volia enfilar-se com son germà i va caure, es va fer mal i no sabia si riure o plorar.
El jardí estava cobert per una tanca de fusta molt baixeta pintada de color blanc, la van posar quan van néixer els bessons per a que no s’escapessin, de petits eren molt entremaliats!

Traspassant la porta que conduïa a les meves entranyes et trobaves amb la sala d’estar, era molt gran i era el lloc on hi havia una xemeneia de la qual jo n’estava molt orgullosa, era realment una joia. Tota la família seia davant del foc i em feien pessigolles a la moqueta mentre en Mark i la Wendy explicaven contes als nens. Era divertit escoltar-los. En aquell moment la casa s’omplia d’una escalfor molt agradable.

També hi havia el menjador on sovint s’hi feien banquets amb menjars deliciosos i on tothom parlava i reia. Recordo que quan en Paul es va casar van celebrar-ho allà i aquell dia sí que hi havia moltíssima gent! També recordo la Kate emmurriada perquè no la trèien a ballar, que maca estava!

Les escales, que sortien del costat dels lavabos i la cuina s’enfilaven pel meu estómac i arribaven als dormitoris. N’hi havia quatre i es podia ben endevinar de qui era cada habitació, totes estaven decorades al gust de cadascú de la família. Un dels dormitoris tan sols s’utilitzava quan venien convidats però igualment estava perfectament decorat de forma que fos una cambra ben acollidora i que no empalagués gens ni mica.

Mai em vaig poder veure en un mirall però se que n’era de bonica, sentia com la Kate i en Paul ho deien als seus amics. També veia com la gent em senyalava i somreia, jo era feliç aleshores. Veia la plaça, la font, els nens, el jardí, tot...

Ara ja fa molts anys que la Wendy va tancar la porta per última vegada i des d’aleshores ningú ha obert els porticons de les meves finestres que m’impedeixen veure res de tot això.

Anna Burrell
(26/10/05)