Relat pictòric

A voltes, i si la brisa era amable i el cel ben clar, solia obrir els finestrons de la teva cambra.
Ho feia d’amagat, quan tu erets a la teva butaca, segur d’estar acompanyat sabent que jo era en algun racó de la casa endreçant-ho tot.
M’agradava la Casa del Mar, tot al contrari del que tu en pensaves. Sempre l’havies trobat massa gran i espaiosa, massa buida. Jo em tornava boja d’alegria cada matí que entrava a la teva habitació, tot passant pels ermosos corredors de parets blanques. Un cop acabada la feina, em guardava uns instants per mi. Tot i no haver-m’ho expressat, sabia que tu mai tindries pressa perquè marxés.
Me la reservava per l’última i quan per fi, amb les mans arrugades de fregar, arribava el moment de tancar la porta rere meu, em sentia entremaliada i juganera. A poc a poc, m’acostava a la vora del teu llit i n’olorava els llençols. M’agradava la teva olor, era absorbent, única, i, al mateix temps, molt senyorial. Deia molt de tu.
Mai vaig acabar de saber si m’hagués agradat dormir al teu costat.
Mica en mica, apartava els llençols blancs que participaven en l’harmonia que caracteritzava casa teva i refeia el llit, que agafava un aire fresc i suggeridor. El desig de fer-hi una migdiada era un dels meus grans plaers secrets.
Dedicava molta estona ala teva cambra i em distreia amb cada un dels seus detalls. Era gran i espaiosa. Solemne.
Un cop la feina era acabada i el terra moll, obria els finestrons. Tot s’il•luminava amb la llum del matí, el sol apareixia en les parets i la brisa es colava neguitosament a la sala. Em girava cap a les parets i, de manera immediata, s’obria davant meu un espectacle de sentiments, colors i formes; el fet de saber que jo era, aleshores, l’única privilegiada de tot allò, em feia sentir la persona més afortunada del món.
Saber què pensaves cada vegada que pintaves un dels teus quadres era la resposta més desitjada per mi.

I observant-los passaven, impacients, els minuts.

Finalment, em recolzava a l’ampit de la finestra i mirava a l’horitzó. Era el millor moment del dia. El mar s’estenia davant meu i els reflexos que hi projectava el sol semblaven petits animalons lluents atrapats dins l’aigua. El vent s’entretenia enredant-se entre els meus cabells i aquests es movien aleatòriament, tal com si ballessin.
Tancava els ulls i respirava profundament. Sabia que quan els obrís em retrobaria amb aquella explosió de vida.
I així cada dia. Què bonic era tenir la il•lusió de retrobar-me amb la rutina!
A poc a poc i sense fer soroll tancava els finestrons. Dissimuladament, sortia de l’habitació i em disposava a preparar-te el dinar i a restar a prop teu fins al vespre, procurant que no et faltés de res. Erets un rondinaire, però m’agradava ser jo la persona a la qual cridessis quan necessitessis qualsevol cosa.
Erets realment misteriós, i això, em cridava l’atenció.
Mai parlaves massa.
Un dia, mentre jo reposava recolzada a l’ampit de la teva finestra, distreta amb un petit veler que creuava la mar, em sobresaltà la teva arribada.
Et quedares parat observant-me. La mirada penetrant.
I jo, estúpidament exaltada, vaig demanar-te perdó.

- No et moguis.

Espantada, vaig quedar-me allí palplantada i sentí com sortires de la cambra estrepitosament.
Passaren fins a deu minuts abans no tornessis a entrar.
Jo no havia gosat moure’m en tota l’estona i seguia amb la mirada fixa al petit veler. No deies res, i sentia com darrere meu en duies alguna de cap.

- Segueix així. No et moguis gens però relaxa’t.

Em sentia nerviosa, no sabia què feies i tenia por que t’enfadessis si em girava. La curiositat però, va acabar podent amb mi i, lentament, vaig tombar el cap de la manera més discreta possible fins a entreveure’t
Crec que mai res m’ha tornat a sorprendre tant.

- Siusplau, vols relaxar-te? Així no farem res de bo!

No era capaç d’articular paraula. Vaig tornar a fixar la mirada en el veler. Altra vegada. Finalment, i després de molta estona, vaig acostumar-me a tenir-te allà i a perdre’m altra vegada entre els colors i la brisa del matí.

Durant anys, el veié cada vegada que entrava a obrir els finestrons, al costat de tants altres, i per uns instants, tenia la sensació que, en un mateix moment, es vivien dos realitats idèntiques en dos plans diferents. M’agradava. Realment m’agradava.

Me’l regalares el dia en que marxares de viatge a terres llunyanes. Deies que a algú important li interessava el que feies.

Mai em veieres plorar.

Et casares.

I ja no vas necessitar que jo tornés a obrir els finestrons.





Sempre vaig voler saber què pensaves mentre el feies.


I què t’impulsà a fer-lo.




agost 2007