Després de caminar una bona estona amb les sabates a la mà, la Soul s’asseu a la sorra. S’arremanga la llarga faldilla blanca, creua els braços sobre els genolls i hi repenja el cap.
La Soul necessitava acostar-se a la platja perquè, quan sent que perd el nord, mirar cap a l’horitzó l’ajuda a pensar que sempre queda camí per endavant. És fàcil perdre el nord. A la Soul li agrada anar-hi a aquella hora del vespre, quan el sol ja es pon i els seus darrers rajos es reparteixen al llarg de la il•lusòria franja que sembla delimitar el camí del mar.
Per uns instants, la Soul no pensa en res, la ment en blanc. Hi ha vegades que un necessita descansar a la vora del mar i esperar que torni a sortir la lluna.
-Amanece y salgo adelante-
23/04/08
1 comentari:
La Soul em cau bé :)
Publica un comentari a l'entrada