Un got de whiksy al bar de l'oblit (5 sentits)

Sonaven les dotze al campanar de la plaça quan vaig entrar en aquell bar de mala mort, no l’havia triat perquè sí. Normalment freqüento bars elegants d’aquells de donar bones propines, aquella nit però, necessitava un local que anés d’acord amb el meu estat d’ànim.
Tot estava en perfecta harmonia: la nit, el mal temps, aquell bar tètric i jo mateix. Aquella nit tant sols em quedaven forces per a allò.
Vaig pujar les escales que grinyolaven tristament i vaig obrir la porta tot empenyent-la per un mànec enganxós, es queixava de manera semblant als esglaons. Tot quadrava en aquella nit, tot seguia un mateix patró.
L’aspecte de l’antre no em va decebre gens ni mica. Era fosc, fins al punt que una ombra causada per l’únic llum de la cambra tapava la cara de l’home que hi havia fregant copes darrera la barra. No hi havia ningú més a part de nosaltres, era ideal.
Vaig seure al tamboret de davant la barra, malgrat que tenia un coixinet vermell era realment incòmode. Vaig esperar uns deu segons abans de pronunciar cap paraula i, finalment, vaig demanar allò que, malgrat que em feia vergonya reconèixer, faria desempallegar-me de tots els maldecaps que em turmentaven, volia oblidar.
- doni’m l’ampolla de whisky més gran que tingui, si us plau.
En un no res la tenia davant meu i me la vaig quedar mirant atentament. L’ampolla era transparent i deixava al descobert aquell líquid d’un marró brillant, a la seva panxa hi duia una etiqueta on s’hi podia veure un grup d’homes i dones jugant a cartes tot bevent i rient, semblaven feliços mentre ho feien.
Vaig agafar l’ampolla, era tant o més enganxosa que el mànec de la porta, i em vaig servir un primer got amb glaçons, em disposava a passar a l’acció.
En envoltar el vas amb les meves mans la seva fredor i la seva humitat se’m van escampar per tot el cos; lentament me’l vaig acostar a la cara tot fent sonar els glaçons els uns amb els altres i vaig poder sentir la seva penetrant olor a alcohol. A poc a poc vaig palpar la substància amb els llavis i un calfred em va recórrer, allò cremava i s’enduia la fredor gèlida que em rosegava per dins. Ja era tard, la nit tot just començava per a mi.
Recordo poques coses després del moment en que vaig empassar per primer cop aquella poció, vaig començar a veure borrós i les imatges que distingia passaven ràpid i feien molt de soroll. Algú reia, molt fort...potser era jo.
Quan vaig despertar seguia damunt del tamboret, ja era de dia i tot restava igual que quan havia entrat la nit passada. No, espera, l’ampolla que havia demanat seguia damunt la barra però ara era totalment buida.
Havia fet allò que m’havia proposat, oblidar tot el que em preocupava i desempallegar-me de tots els problemes que no em deixaven viure durant una nit, però ara no em sentia pas millor.
Vaig aixecar-me amb moviments lents, vaig pagar l’ampolla i, quan l’home de la barra no mirava, li vaig deixar la propina més generosa que havia fet mai, al cap i a la fi, ningú m’havia estafat pas.



escrit l'any 2006 (1r batx)