inevitable relació

S’ha fet de nit a la carretera i, per sort, he pogut dormir una estona. Estava cansada. Ara, obro els ulls i puc veure des de la finestreta el paisatge que anem deixant enrere. Les ombres s’han apoderat de l’espai i, amb la fosca, ha arribat la nostàlgia. Què deuen tenir el cotxe, la carretera i la nit que, combinats, obren un parèntesi al temps i conviden a la introspecció...? Ara no en tenia ganes...

- T’agrada el Nadal?

Centenars de casetes passen pel nostre costat deixant solsament a les meves pupil•les encara adormides el rastre borrós d’una llum nadalenca. Llums, llums, llums... i un avet il•luminat.

- No.

Les llumetes (Reis Mags, estels, arbres de Nadal...) em fan pensar en en Jaume. Pensar-hi ara, tan desconegut i, en canvi, tan present se’m fa estrany. Inevitable associació d’idees, acabo pensant en tu. Tan conegut i tan absent... En Jaume feia el pessebre al terrat, un pessebre de llums, siluetes sinuoses i il•luminades que ell mateix modelava. Des del carrer me les assenyalaves i m’explicaves. En Jaume i l’Eugènia baixaren esvalotats i riallers. Feia fred, com ara suposo. El record d’un restaurant incendiat. I el cotxe. Tu i jo al cotxe. I una abraçada que segellava el que ara recordo com el millor Nadal que mai he passat.

- Perquè?

Des d’aleshores ha passat temps i el Nadal se’m presenta descarat i acusador. Cada vegada que un llum de Nadal busca la meva mirada recordo les figures d’en Jaume.
I aleshores, esclar, tot el que hi ha al darrere em ve al cap.

Em vens al cap.



-Inevitable relació-



((...Dime por qué estás buscando una lágrima en la arena...))


10/12/07